CONTRAINFORMACIÓ LLEIDA

Manifest de suport als ciutadans Saharauís condemnats pels fets de GDEIM IZIK al 2010

Quan algú  pateix tortura o presó injusta, quan els drets humans de les persones són sistemàticament conculcats, i quan es pateix terrorisme d’Estat, allò més  terrible no és la maldat dels botxins sinó el silenci de la bona gent.

Perquè són pacífics, perquè són innocents, perquè tenen dret a la lliure autodeterminació: LLIBERTAT PELS PRESOS SAHRAUÍS.

A mitjans del mes d’octubre de l’any 2010, a la ciutat de El Aaiún, capital del Sàhara Occidental, va tenir lloc la manifestació més gran que es recorda després de l’abandó de l’antiga colònia per part de l’Estat espanyol, l’any 1975. Milers de persones van aixecar un campament conegut com Gdeim Izik, el Campament de la Dignitat, a uns 15 Km de la capital per tal de reivindicar millores de tipus social i econòmic.

Alguns analistes com Noam Chomsky consideren aquest fet com l’inici de l’anomenada Primavera Àrab, que més tard enderrocaria governs com els de Gadaffi, Mubarak o Ben Ali.

Des del primer moment, el bloqueig físic i informatiu per part del Marroc fou total. El Campament de la Dignitat va ser encerclat per les forces militars marroquines i els periodistes foren expulsats.

La matinada del dia 8 de Novembre, les forces d’ocupació van entrar-hi a sang i foc.  Encara avui es desconeix el nombre de víctimes sahrauís en els disturbis ocasionats arrel del desmantellament del campament. Algunes fonts sahrauís parlen de centenars. El món va poder veure aquella barbàrie gràcies a activistes de Drets Humans que hi eren presents i van poder enregistrar-ho i transmetre-ho a través de la xarxa.

Segons el Marroc van resultar morts 10 membres de les forces de l’ordre i 3 sahrauís, entre ells, un noi de només 14 anys. A causa d’aquests fets van ser empresonats 25 destacats activistes dels Drets Humans i intel·lectuals força coneguts. Han romàs a la presó de Salé-Rabat dos anys i tres mesos abans de ser jutjats per un tribunal militar.

Els nombrosos juristes i observadors internacionals que han estat presents al judici ens parlen de la total i absoluta manca de garanties processals. Alguns experts opinen que, segons la legalitat internacional, el Marroc no té cap tipus de legitimitat per jutjar cap ciutadà sahrauí, ja que el Sàhara Occidental és un Territori no Autònom pendent de descolonització, segons reconeix la mateixa Organització de les Nacions Unides (ONU).

A banda, si bé els observadors ens informen del fet que en aquest judici el Marroc ha respectat les formes, el fons ha estat una mena de comèdia orquestrada per donar un escarment exemplar. Altres, l’han qualificat de procés a tot el Poble sahrauí que, des de 1975, espera poder exercir el seu Dret a l’Autodeterminació.

Vint-i-tres dels acusats han estat condemnats a penes que van des de la cadena perpètua als 25 anys de presó, basant-se en les confessions dels acusats, obtingudes a base de tortures que el tribunal es va negar a investigar.

El professor i jurista Juan Soroeta parla d’ungles arrencades amb estenalles, pallisses i violacions i abusos sexuals amb ampolles i altres estris. Cap de les proves aportades pel Ministeri Fiscal és concloent i no permet atribuir les morts dels policies a cap dels acusats. Les armes no tenien les seves empremtes. No es va fer cap prova d’ADN. A les víctimes no se’ls va practicar l’autòpsia. A la filmació que el fiscal va insistir en visionar durant les sessions no s’hi reconeix a cap dels acusats.

Tot i això, han estat condemnats, la qual cosa ha estat denunciada per Amnistia Internacional, per la fundació Robert F. Kennedy i per nombrosos col·lectius a favor dels Drets Humans, com la mateixa lliga marroquina.

A tot el món han tingut lloc concentracions i protestes per exigir l’alliberament dels 23 presos. Fins i tot ho hem pogut sentir a la gala dels premis Goya i al debat de l’Estat de la Nació.

Des d’aquest tribuna voldria afegir-me, com a activista, com a amiga del Poble Sahrauí, com a ex-presidenta i sòcia fundadora de l’Associació d’Amics del Sàhara de les Terres de Ponent, a aquest clam unànime que demana l’alliberament dels nostres germans.

També vull fer una crida a tota la ciutadania, al teixit solidari, a les institucions, als col·lectius ciutadans, als moviments socials i a les famílies acollidores perquè s’afegeixin a la condemna d’aquestes pràctiques abusives  per part del Marroc.

Quan algú  pateix tortura o presó injusta, quan els drets humans de les persones són sistemàticament conculcats, i quan es pateix terrorisme d’Estat, allò més  terrible no és la maldat dels botxins sinó el silenci de la bona gent.

Perquè són pacífics, perquè són innocents, perquè tenen dret a la lliure autodeterminació: LLIBERTAT PELS PRESOS SAHRAUÍS.

PER UN SÀHARA LLIURE.

Antònia Pons i Valldosera, activista, expresidenta, sòcia fundadora de l’AASTP i mare acollidora d’infants sahrauís refugiats.

Podeu fer arribar les vostres adhesions a: sahara.vencera@gmail.com